M'han encarregat que faci de mestra d'un grup de dones heterogeni i que fluctua depenent del dia. El primer n’eren deu, el segon setze i demà... dependrà d’allò que expliquin a les veïnes i que aquestes s'animin a venir o no. Apareixen al matí -i sovint amb els infants al coll perquè no tenen qui se n'encarregui- amb els seus hijabs i els vestits llargs fins els peus que no deixen escapar ni un centímetre de carn a la vista. La Magduleen i la Hedaya, que imagino que són cristianes, duen el cabell deixat anar, ulleres de sol amples i roba cenyida. Per recordar tots els noms practico l’art de la mnemotècnia i m’anoto comentaris com "és coixa" o "la que és tan tímida". La majoria d’elles tenen problemes per escriure i llegir amb fluïdesa, i més si és en anglès. El que millor fan és xerrar. Enraonen pels descosits i d'aquella manera gutural seva que sembla que s'escridassin, però només ho sembla. No s'acaben de posar d'acord en com haurien de ser les nostres classes. Volen: des de practicar conversa explicant-me com he de cuinar el hummus, a aprendre a escriure bé per ajudar els fills i les filles amb els deures, o redactar cartes i contestar el telèfon per si un dia treballen de secretàries (diuen elles). Quan han passat les tres hores de classe, vénen apinyades i em donen les gràcies desenes de vegades. M'agraden, van ser molt distants al principi però cada dia són més carinyoses.
18h.
L’imam de la mesquita ha callat, deu ser que té gana perquè ell tampoc no ha
menjat en tot el dia.
Novembre 2007. L'olivera és
molt més que un arbre a Palestina. Simbolitza l’arrelament a la terra i la
resistència. La majoria de les famílies en tenen i l'època en què cullen les
olives és molt celebrada. La imatge dels camps de Salfeet seria idíl·lica si no
fos perquè l'assentament d'Ariel trenca bruscament l'horitzó. Regiro
les butxaques buscant els últims shequels per comprar una mica
de temps més per quedar-me a Palestina, però no m'arriben. Les dones de les
meves classes volen parlar amb el rei d'Esbania perquè em
deixi quedar més dies, però com que els he dit que era impossible, han preparat
una festa amb tabulé , pastissos i paraules d'agraïment molt
emocionants. Són com quinze mames tapades que fan el crit típic agut que em
transporta al desert. Tenen molt a dir: avui s'han preparat una classe per
parlar-me del conflicte, de com sobreviuen elles a l'ocupació. Em converteixen en
una privilegiada. M'estic
acomiadant de Ramallah, de la senyora que cus i m’arregla la roba a canvi
d'estar-me una estona asseguda a la seva botiga a peu de carrer, de l’home gros
de les verdures, del Wadi de la botiga de sota, del taxista que cada dia em
recull a casa i em porta a la feina, dels infants del Creixent Vermell...
Ahir Ramallah estava
revolucionada perquè se celebrava el tercer aniversari de la mort de l'Arafat i
la Muqata estava a petar.
