Palestina: Dones de Ramallah

Hedaya
Qubbat as Sajra (la Cúpula de la Roca), Jerusalem

Setembre de 2007. 17:55. Tres minuts i les mesquites començaran a cantar, i tot Ramallah es concentrarà al voltant de les taules on les famílies trenquen el dejuni i s'afarten de menjar, beguda, tabac i de tot allò de què es priven mentre és de dia durant el Ramadà. L'abstinència es nota en la susceptibilitat de la gent durant aquest mes en el qual una ha de procurar dissimular el xiclet quan va pel carrer si vol estalviar-se mirades de desaprovació. 
Han passat els tres minuts, us ho deia, ja canten i algú ha abaixat el teló de la nit a Ramallah i ha vestit els carrers amb les llumetes de colors.

 



















Basma

M'han encarregat la feina de mestra d'un grup de dones heterogeni i que fluctua depenent del dia. El primer n’eren deu, el segon setze i demà... dependrà d’allò que expliquin a les veïnes pertinents i que aquestes s'animin a venir o no. Apareixen al matí -i sovint amb els nens al coll perquè no tenen qui se n'encarregui- amb els seus hijabs i els vestits llargs fins els peus que no deixen escapar ni un centímetre de carn a la vista. La Magduleen i la Hedaya, que imagino que són cristianes, duen el cabell deixat anar, ulleres de sol amples i roba cenyida. Per recordar tots els noms practico l’art de la mnemotècnia i m’anoto comentaris com "és coixa" o "la que és tan tímida". La majoria d’elles tenen problemes per escriure i llegir amb fluïdesa, i més si és en anglès (un alfabet diferent i en direcció contrària). El que millor fan és xerrar. Enraonen pels descosits i d'aquella manera gutural seva que sembla que s'escridassin, però només ho sembla. No s'acaben de posar d'acord en com haurien de ser les nostres classes. Volen: des de practicar conversa explicant-me com he de cuinar l'hummus, a aprendre a escriure bé per ajudar els fills amb els deures o saber redactar cartes i contestar el telèfon per si un dia treballen de secretàries. Quan han passat les tres hores de classe, vénen apinyades i em donen les gràcies desenes de vegades. M'agraden, van ser molt distants al principi però cada dia són més carinyoses.


Nadia
18h. L’imam de la mesquita ha callat, deu ser que té gana perquè ell tampoc no ha menjat en tot el dia.
Novembre 2007. L'olivera és molt més que un arbre a Palestina. Significa l’arrelament a la terra i la resistència . La majoria de les famílies en tenen i l'època en què cullen les olives és molt celebrada. La imatge dels camps de Salfeet seria idíl·lica si no fos perquè l'assentament d'Ariel trenca bruscament l'horitzó. Regiro les butxaques buscant els últims shequels per comprar una mica de temps més per quedar-me a Palestina, però no m'arriben. Les dones de les meves classes volen parlar amb el rei d'Esbania* perquè em deixi quedar més dies, però com que els he dit que era impossible, han preparat una festa amb tabulé , pastissos i paraules d'agraïment molt emocionants. Són com quinze mames tapades que fan el crit típic agut que em transporta al desert. Tenen molt a dir: avui s'han preparat una classe per parlar-me del conflicte, de com sobreviuen elles a l'ocupació. Em converteixen en una privilegiada.M'estic acomiadant de Ramallah: de la senyora que cus i m’arregla la roba a canvi de que m’estigui una estona asseguda a la seva botiga a peu de carrer, de l’home gros de les verdures, del Uadi de la botiga de sota, del taxista que cada dia em recull a casa i em porta a la feina, dels nens del Creixent Vermell...
Ahir Ramallah estava revolucionada perquè se celebrava el tercer aniversari de la mort de l'Arafat i la Muqata estava a petar.

*Així és com pronuncien Espanya