Sant Jordi 2018

Conte "La tetera de Kabul", la història de Mina Jamil, refugiada afganesa

Festa de primavera

8 de març

Cartell per a la Universitat Progressista d'Estiu 2016

Homenatge Miguel Ángel Blanco, fundador ACPP

http://acpp.com/25-de-abril-homenaje-a-miguel-angel-blanco-fundador-de-acpp/

Il·lustració per la publicació "Gènere i salut" de la ONG Farmamundi

Cartell xocolatada organitzada per l'AMPA de l'Escola Bressol de Portal Nou

Rebotiga lingüítica Facultat de Farmàcia de la UB

La Rebotiga lingüística de farmàcia és fruit de la col·laboració entre els Serveis Lingüístics i la Facultat de Farmàcia i ofereix eines, recomanacions i recursos per elaborar treballs i divulgar en català el coneixement científic amb eficàcia, adequació i qualitat.
http://www.ub.edu/sl/facultat/farmacia/

VALPARAÍSO

 

Portada de la primera gravació de Valparaíso (2013)

Cartell Festa Major Casc Antic 2013

Cases

Estònia

Rumania

Carrer Verdaguer i Callís, Barcelona

El Palau de la Música, al fons.

Joe Coffee, Nova York 2012

Bossa Barcelona

Cartell Valparaíso

Cartell Festa Major del Casc Antic 2012

El Drac, el conte i Sant Jordi

Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni

Portada i mostra de les il·lustracions del llibre Un crit a la consciència. 44 dones parlen sobre els Objectius del Mil·lenni resultat del treball de 3 anys amb l'associació d'ajuda a la dona La Pizarra de Raimunda. El projecte l'hem dut a terme amb Assemblea de Cooperació per la Pau i el finançament de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

 ODM 1: Eradicar la pobresa extrema i la fam.

ODM 8: Fomentar una associació mundial per al desenvolupament.

ODM 4: Reduir la mortalitat infantil.

El llibre

Cartell Festa Major del Casc Antic de Barcelona 2011

 

Cartell pel concert del cinquè aniversari de Le Pianc

La verdura

Cada dissabte anem al Mercat de Santa Caterina a comprar la verdura. A la nostra parada has de demanar tanda perquè la mestressa no vol posar una màquina de torns, s'estima més el procediment tradicional perquè el considera més civilitzat. Les verdures són de l'hort que tenen al Prat, de manera que la majoria de fruites i hortalisses són de temporada (menys els plàtans que vénen de Canàries). La mongeta és molt tendra, la col pudorosa quan la coem, i les pastanagues són excepcionals. Boníssimes, crues ratllades amb un raig d'oli i sal, ogh! Ara que és l'època, cal aprofitar per comprar carxofes.

L'India: Hawa Mahal (el Palau dels Vents)

Avui, dia x de l'any 1799 del vostre calendari, jo, el maharajà Sawai Patrap Singh, per fi veig acabada la més excelsa de les meves obres, el Hawa Mahal, que convertirà Jaipur, capital del Rajasthan, en la ciutat misteriosa i des d'avui s'anomenarà ciutat rosa. Darrere les parets d'estruc roig del majestuós palau, que els de llengua estrangera anomenareu "Palau dels vents", s'hi amagaran les més belles concubines i senyores de l'harem que, ocultes rere les façanes foradades, podran controlar tot el que passi a les entranyes de la ciutat sense ser vistes. Cap de vosaltres no sabrà mai quants ulls espien per les nou mil finestres d'aquest palau que el vent balanceja. Potser ara us estan observant.

Frau Bloch

Frau Bloch porta el petit hotel de la plaça. La cafeteria de la planta baixa acostuma a estar plena de gent que enraona en veu alta entre nuvoloses de fum. Fräulein Bloch és seriosa, polida i perfeccionista. Malgrat que no parla gaire, remuga contínuament. Procura que els clients estiguin com a casa quan són a la seva cafeteria,per això cuida els detalls. Fa temps que acompanya cada tassa de cafè amb un dolç,que sovint és motiu de renec: rondina si et prens el cafè però et deixes la galeta; s'irrita si t'enduus la galeta per menjar-te-la més tard; s'enfada molt si et deixes un cul de cafè a la tassa, i remuga si et prens tot el cafè i li demanes una altra d'aquelles galetes delicioses.

Camí del Poal al Pianc, Cadaqués.

Rússia

Catedral de Sant Basili, Plaça Roja, Moscou

IZHEVSK

Museu de l'Hermitage, Leningrad

Palestina: Dones de Ramallah

Qubbat as Sajra (la Cúpula de la Roca), Jerusalem

Setembre de 2007. 17:55. Tres minuts i les mesquites començaran a cantar, i tot Ramallah es concentrarà al voltant de les taules on les famílies trenquen el dejuni i s'afarten de menjar, beguda, tabac i de tot allò de què es priven mentre és de dia durant el Ramadà. L'abstinència es nota en la susceptibilitat de la gent durant aquest mes en el qual una ha de procurar dissimular el xiclet quan va pel carrer si vol estalviar-se mirades de desaprovació. Han passat els tres minuts, us ho deia, ja canten i algú ha abaixat el teló de la nit a Ramallah i ha vestit els carrers amb les llumetes de colors.

Hedaya

Basma

M'han encarregat que faci de mestra d'un grup de dones heterogeni i que fluctua depenent del dia. El primer n’eren deu, el segon setze i demà... dependrà d’allò que expliquin a les veïnes i que aquestes s'animin a venir o no. Apareixen al matí -i sovint amb els infants al coll perquè no tenen qui se n'encarregui- amb els seus hijabs i els vestits llargs fins els peus que no deixen escapar ni un centímetre de carn a la vista. La Magduleen i la Hedaya, que imagino que són cristianes, duen el cabell deixat anar, ulleres de sol amples i roba cenyida. Per recordar tots els noms practico l’art de la mnemotècnia i m’anoto comentaris com "és coixa" o "la que és tan tímida". La majoria d’elles tenen problemes per escriure i llegir amb fluïdesa, i més si és en anglès. El que millor fan és xerrar. Enraonen pels descosits i d'aquella manera gutural seva que sembla que s'escridassin, però només ho sembla. No s'acaben de posar d'acord en com haurien de ser les nostres classes. Volen: des de practicar conversa explicant-me com he de cuinar el hummus, a aprendre a escriure bé per ajudar els fills i les filles amb els deures, o redactar cartes i contestar el telèfon per si un dia treballen de secretàries (diuen elles). Quan han passat les tres hores de classe, vénen apinyades i em donen les gràcies desenes de vegades. M'agraden, van ser molt distants al principi però cada dia són més carinyoses. 18h. L’imam de la mesquita ha callat, deu ser que té gana perquè ell tampoc no ha menjat en tot el dia. Novembre 2007. L'olivera és molt més que un arbre a Palestina. Simbolitza l’arrelament a la terra i la resistència. La majoria de les famílies en tenen i l'època en què cullen les olives és molt celebrada. La imatge dels camps de Salfeet seria idíl·lica si no fos perquè l'assentament d'Ariel trenca bruscament l'horitzó.  Regiro les butxaques buscant els últims shequels per comprar una mica de temps més per quedar-me a Palestina, però no m'arriben. Les dones de les meves classes volen parlar amb el rei d'Esbania perquè em deixi quedar més dies, però com que els he dit que era impossible, han preparat una festa amb tabulé , pastissos i paraules d'agraïment molt emocionants. Són com quinze mames tapades que fan el crit típic agut que em transporta al desert. Tenen molt a dir: avui s'han preparat una classe per parlar-me del conflicte, de com sobreviuen elles a l'ocupació. Em converteixen en una privilegiada. M'estic acomiadant de Ramallah, de la senyora que cus i m’arregla la roba a canvi d'estar-me una estona asseguda a la seva botiga a peu de carrer, de l’home gros de les verdures, del Wadi de la botiga de sota, del taxista que cada dia em recull a casa i em porta a la feina, dels infants del Creixent Vermell... Ahir Ramallah estava revolucionada perquè se celebrava el tercer aniversari de la mort de l'Arafat i la Muqata estava a petar.

M'han encarregat que faci de mestra d'un grup de dones heterogeni i que fluctua depenent del dia. El primer n’eren deu, el segon setze i demà... dependrà d’allò que expliquin a les veïnes i que aquestes s'animin a venir o no. Apareixen al matí -i sovint amb els infants al coll perquè no tenen qui se n'encarregui- amb els seus hijabs i els vestits llargs fins els peus que no deixen escapar ni un centímetre de carn a la vista. La Magduleen i la Hedaya, que imagino que són cristianes, duen el cabell deixat anar, ulleres de sol amples i roba cenyida. Per recordar tots els noms practico l’art de la mnemotècnia i m’anoto comentaris com "és coixa" o "la que és tan tímida". La majoria d’elles tenen problemes per escriure i llegir amb fluïdesa, i més si és en anglès. El que millor fan és xerrar. Enraonen pels descosits i d'aquella manera gutural seva que sembla que s'escridassin, però només ho sembla. No s'acaben de posar d'acord en com haurien de ser les nostres classes. Volen: des de practicar conversa explicant-me com he de cuinar el hummus, a aprendre a escriure bé per ajudar els fills i les filles amb els deures, o redactar cartes i contestar el telèfon per si un dia treballen de secretàries (diuen elles). Quan han passat les tres hores de classe, vénen apinyades i em donen les gràcies desenes de vegades. M'agraden, van ser molt distants al principi però cada dia són més carinyoses.

18h. L’imam de la mesquita ha callat, deu ser que té gana perquè ell tampoc no ha menjat en tot el dia.

Novembre 2007. L'olivera és molt més que un arbre a Palestina. Simbolitza l’arrelament a la terra i la resistència. La majoria de les famílies en tenen i l'època en què cullen les olives és molt celebrada. La imatge dels camps de Salfeet seria idíl·lica si no fos perquè l'assentament d'Ariel trenca bruscament l'horitzó.  Regiro les butxaques buscant els últims shequels per comprar una mica de temps més per quedar-me a Palestina, però no m'arriben. Les dones de les meves classes volen parlar amb el rei d'Esbania perquè em deixi quedar més dies, però com que els he dit que era impossible, han preparat una festa amb tabulé , pastissos i paraules d'agraïment molt emocionants. Són com quinze mames tapades que fan el crit típic agut que em transporta al desert. Tenen molt a dir: avui s'han preparat una classe per parlar-me del conflicte, de com sobreviuen elles a l'ocupació. Em converteixen en una privilegiada. M'estic acomiadant de Ramallah, de la senyora que cus i m’arregla la roba a canvi d'estar-me una estona asseguda a la seva botiga a peu de carrer, de l’home gros de les verdures, del Wadi de la botiga de sota, del taxista que cada dia em recull a casa i em porta a la feina, dels infants del Creixent Vermell...

Ahir Ramallah estava revolucionada perquè se celebrava el tercer aniversari de la mort de l'Arafat i la Muqata estava a petar.